La Casa Barral: mentides i mitges veritats

Avui ha saltat a la premsa el tancament de la Casa Barral a partir del mes de juliol. L’equip de govern, amb l’alcalde al capdavant, s’excusa al·legant manca de personal per ensenyar l’espai i de recursos econòmics per posar-lo al dia. La veritat, però, és força diferent.

No hi ha personal (per segons què...)

És cert que l’Estat fa anys que imposa restriccions molt severes a la contractació de nous treballadors a les administracions públiques, però existeixen diferents alternatives.

Sense gastar-se ni un euro més en personal d’allò previst en els pressupostos d’enguany la Casa Barral podria mantenir-se oberta. La plantilla de l’OAM, l’organisme autònom que gestiona el patrimoni municipal, no es troba operativa al 100%. És a dir, que els diners que hi havia previst destinar al pagament de treballadors aquest 2016 no s’estan gastant en la seva totalitat. Reduccions de jornada i baixes puntuals han anat generant un coixí econòmic que es podria utilitzar per contractar temporalment el servei d’obertura al públic, encara que fos de forma parcial. La negligència del govern ha fet que estiguem a punt d’entrar a maig i encara no s’hagi fet un trist tràmit al respecte, com per exemple esbrinar l’import exacte d’aquest romanent i quina jornada de contractació permetria.

Fins i tot hi hauria una segona possibilitat: contractar externament els serveis de consergeria de l’espai si la primera opció no permetés un volum de servei suficient. Aquest no és un model ideal, però en els últims mesos aquest govern s’ha fet un fart d’utilitzar-lo mitjançant contractes menors. En ocasions de forma justificada, en d’altres, com un mecanisme més que dubtós per evitar la lliure concurrència a llocs de treball i contractes. El resultat és que a dia d’avui el municipi gasta milers d’euros mensuals en aquest tipus de contractacions. Si no es decideix emprar aquest sistema en el cas de la Barral és per una pura qüestió de prioritats polítiques.

 

Posar en valor l’espai: la museïtzació

L’altra gran qüestió és el disseny del propi museu. Amb l’obertura de la Confraria de Pescadors una part de la museografia de la Casa, dedicada al passat mariner del poble, queda totalment fora de lloc. Però aquest fet és més una oportunitat que un problema.

L’Ajuntament disposa d’una proposta museogràfica completa que permetria reconvertir l’espai en un museu centrat exclusivament en la figura literària de Carlos Barral. Amb uns pocs milers d’euros i el reaprofitament de tots els objectes originals de l’autor, que el consistori va adquirir en el seu moment i que ara es marceixen en un magatzem ple de pols, es podria aconseguir una proposta més que decent. Aquesta actitud denota una apatia total cap a una figura que, afortunadament, va tenir un vincle molt estret amb Calafell. A l’equip de govern li recomanaríem que llegís les Memorias del mateix Barral, o el més recent Aquellos años del Boom de Xavi Ayén, per veure fins a quin punt la Casa Barral es va convertir en el pol d’atracció de la contracultura catalana, espanyola i europea, i un centre neuràlgic de la intel·lectualitat antifranquista.

De nou, si no es fa és per manca de voluntat política i no per una qüestió econòmica. Per exemple, no fa ni un mes el govern anunciava a bombo i platerets la construcció d’un “parc agility” com a resposta a una recent demanda ciutadana perquè els gossos poguessin passejar per la platja. La proposta, feta a cuita-corrents, ja ha rebut diverses crítiques per la pròpia ubicació (que irònicament no serà a la platja), el disseny (més un “parc d’atraccions” per a gossos que un espai on puguin córrer lliurement) i el cost (gairebé 40.000 euros, quan una senzilla i molt més barata delimitació d’un espai ben ubicat a la platja hagués permès respondre a la demanda ciutadana i mantenir la bandera blava). La política a cop de titular ja té això. Per què hi ha diners per una cosa i no per l’altra?

Sense gastar-se ni un euro més en personal la Casa Barral podria mantenir-se oberta

 

L’Ajuntament disposa d’una proposta museogràfica completa que permetria, amb uns pocs milers d'euros, reconvertir l’espai en un museu centrat exclusivament en la figura literària de Carlos Barral